Sobre mi
Em dic Mercè Puig i soc d’Arenys de Mar, un petit poble pescador a prop de Barcelona. Si alguna cosa ha estat constant a la meva vida ha estat el dubte. Al final, l’he acabat agraint, perquè és el que m’ha portat on soc ara i el que em farà moure de nou demà. Un dia em van dir que gràcies a ell creixeria, i així ha estat. Veig la rigidesa d’aquell qui no dubta de res del que sap, pensa o fa i, des del que la vida m’ha fet veure una vegada i una altra, és que la rigidesa només porta dolor.
És per això que m’apassiona treballar amb massatges. Allà on t’encalles a la vida, t’encalles al cos. “La rigidesa neix del no-moviment, sigui mental, emocional o espiritual”. Cada vegada que t’ancores, aculls i acomodes un lloc més temps del necessari, la rigidesa, el dolor, la vida!, vindrà a moure’t d’allà. El temps que trigues a escoltar aquest impuls… és el teu lliure albir.
Va ser emocionant descobrir que moltes de les coses que llegia ja les havia deduït observant els meus clients i a mi mateixa. Vaig arribar on soc per casualitat (existeix realment?). Vaig començar amb els massatges com a simple hobby, perquè la meva carrera inicial i les meves aspiracions juvenils em van fer començar per psicologia… i, tot i que la psique humana em fascina, em vaig adonar que no era la meva veritable passió. I mira, un dia, de manera casual, em van dir que tenia bones mans i vaig pensar: per què no?
Tot i que mai no vaig deixar de treballar com a cambrera, una professió que em va definir durant molts anys, em vaig atrevir a fer el primer nivell de massatge. I a més d’agradar-me, resulta que m’anava bé. Així que vaig fer el segon, osteopatia, reflexologia, drenatge… i ja no he sabut parar. Cada vegada he volgut aprofundir més en tècniques manuals pràctiques i aplicar la intuïció per anar un pas més enllà.
Perquè tocaves un múscul i entenies que, si no col·locaves bé la vèrtebra, no servia de res, i després veies que, si la persona no canviava de feina o d’emoció, res no servia per a res… i així fins al dia d’avui, on l’única conclusió a la qual puc arribar és que ningú no té la tècnica ni la veritat absoluta i gairebé puc assegurar que tot neix d’una emoció que, impactant al camp energètic/vibracional, es manifesta a través del físic.
I en tot aquest viratge físic i terrenal molt mental i estructurada com era jo, un dia la vida em va convidar a descobrir que hi havia alguna cosa més: l’energia subtil, allò que no es veu i que afecta tot el que sí (sorpresa, les teories quàntiques diuen el mateix). Us puc explicar que vaig fer el primer nivell de Reiki sense ganes i sense creure-hi i que vaig trigar molt a adonar-me que el meu mal d’esquena havia desaparegut després d’això. La meva vida estava en un altre graó i no me’n vaig adonar fins molt de temps després.