La coherència, tant vital com textual, ens parla de la unitat dels diversos elements que formen un text i, en aquest cas, una persona. Es tracta de la unió entre el pensament, la paraula i l’acció. En el món espiritual, això s’anomena estar en la teva verticalitat o veritat. És a dir, si penso blau, sento blau i faig blau, la fermesa de les meves accions serà tal que res em farà dubtar. Restaré vertical més enllà de les envestides del món circumdant. Teories com la Bioneuroemoció diuen que la malaltia neix de la no coherència entre el que penso i el que faig.
Però, què passa si mirem més enllà? Si penso odi, sento odi, expresso odi i actuo amb odi, també soc coherent amb mi mateix. Hitler, per exemple, era coherent amb els seus ideals. Osho deia que aquell que es preocupi per la coherència serà fals perquè només les mentides són coherents. L’única veritat és el canvi, i per tant la nostra coherència ha de ser canviant i revisada constantment. No hem de confondre fermesa, rigidesa i constància amb coherència. No hi ha res més coherent que un nen, i aquest canvia d’ideals i pensaments a cada instant i actua en conseqüència. Realment sabem ser com ells? Fins a quin punt estem “enganxats” als nostres ideals, pensaments, pors, necessitats? La por al canvi ens fa restar fidels a la nostra moral. Necessitem sentir-nos segurs i estables.
Segons Emilio Oliver, hi ha alguna cosa més elevada que la coherència: la transcendència o la coherència no egoista. Com podem passar d’una a l’altra? Com tot, començant per baix. Hem de transitar pel nostre infern, la nostra veritat més fosca fins a acceptar-nos i veure’ns realment. Descobrir què hi ha rere cada queixa, acció o paraula nostra, descobrir fins a quin punt ens domina l’ego i la por. Per restar nets, ens hem de buidar de promeses, necessitats, obligacions. Trencar amb tot el que sempre hem considerat cert i inamovible. Trencar amb la raó perquè si continuem actuant des d’ella, la continuarem volent tenir i no ens permetrem expressar-nos des de la llibertat. Permetre’ns canviar d’idea, equivocar-nos. Ser tan clars i honestos amb nosaltres mateixos que no quedi cap dubte de què volem i sentim a cada instant, i fer-ho.
Ens hem de parar i meditar. Estar sempre serens per tornar-nos a formar i crear. Des de la compassió, donar-nos el temps necessari per transformar-nos.
Tot canvi neix del silenci, la serenitat i la compassió. Només així transitarem per donar llum a una verticalitat que no neixi de la por i del jo egoista. Des de la serenitat, aprendrem paciència amb nosaltres i el món, i començarem a tenir fe en nosaltres per poder superar les nostres pròpies limitacions, donant pas a una nova creativitat i una nova coherència a la qual mai ens haguéssim imaginat assolint.
