Diuen que d’emocions bàsiques només són quatre: l’amor, la tristesa, la ràbia i la por. Hi ha qui encara filtra més dient que realment només en són dues: L’amor i la por i que la resta, són facetes de les primeres. Així doncs, què és la Culpa? Un sentiment, una emoció, un pensament?
Sabem com actua: t’esgota, et frena, t’empetiteix. És com un virus que arrasa i demoleix. Com un corc que et menja per dins fins a anul·lar-te. Quan dic que és mortal és perquè quan se li dona prou poder pot arribar a anul·lar-te com a persona, a deixar de ser tu.
Jo crec que la culpa és un pensament que lligues a una por. Perquè la por és visceral. La culpa, és apresa. Cap fill neix sentint-se culpable. La culpa neix de l’associació de les reaccions que provoquen les teves accions. I sempre comencen conduïdes de les mans dels pares per tal que el nen “aprengui” què està bé i què no.
Així doncs, soc responsable del que senten els altres? M’haig de “morir” jo perquè les altres visquin? Ara que cada cop més estem entenent que l’altre no existeix… Per a qui actuo? Quan les llums es tanquin i em quedi jo sol, per a qui encara faré les coses?
Hi ha dues maneres de poder superar la Culpa:
- La del passat, a través del PERDÓ. El perdó a un mateix. Perquè el passat ja està fet, creat i l’únic que ens queda és acceptar-lo, acceptar-nos i continuar tirant endavant.
- La del futur essent COHERENTS: Si penso blau, sento blau, haig de fer blau.
SER COHERENTS I CONSEQÜENTS amb els nostres desitjos. Deixar de generar possibles judicis i reaccions externes anticipades.
Perquè això, a més de desgastar-nos ens fa viure en un estat d’angoixa permanent que no ens permet ser ni espontanis ni autèntics. La por a ser rebutjats, a no ser entesos, a fer mal, ens fa viure en una “sopa” de COMPROMISOS i obligacions que no ens deixa ser lliures.
Però si cada cop que tales la branca d’un arbre aquest per sobreviure crea un tumor perquè d’ell neixi una nova branca… Us imagineu que ens estem fent a nosaltres mateixos cada vegada que ens “Tallem” un desig o impuls? Ens mutilem i emmalaltim.
Ens atrevirem doncs a ser valents?
